No me importa si tu voz recorre de una punta a otra del bar o del país, me importa lo que dices.

sábado, 16 de junio de 2012

Benvingut #Extramurs

Plou, i plou molt. La crisi ofega el periodisme. Això és així i és per això cada vegada que neix una nova iniciativa comunicativa sempre és benvinguda. A més, si coneixes a les persones que hi ha al darrera i saps que decideixen lluitar contracorrent però amb els valors per sobre de tot és de rebut que li donem la benvinguda en aquest petit bloc.

Informació internacional en català i sense fronteres de cap tipus, així definiria un nou projecte anomenat Extramurs. Neix sense cap tipus de recolzament econòmic al darrera, però també sense cap tipus de lligam que els impedeixi sentir el plaer d'explicar històries. Feu-li un cop d'ull.

De tant en tant mostraré el meu recolzament amb alguna col·laboració esporàdica. Us deixo la primera per aquí, tot i que ja té unes setmanes potser us agrada.

El feixisme reviu als estadis de futbol italians

Un cap de setmana de primavera de 2012. Un home aixeca el seu braç dret amb un gest brusc, inclinant els seus dits cap amunt amb la mà estesa per acabar fent la salutació feixista, que recorda l’Ave Cèsar romà, un dels símbols dels horrors del segle passat. Aquest gest es produeix just al davant de milers i milers de persones que, com si no haguessin après res del nostre passat, decideixen admirar-lo i el responen fent també ells la salutació feixista. No és una pel·lícula històrica, ni un malson: és un estadi de futbol.

Partit de la lliga italiana on la Lazio de Roma fa de local a l’Estadi Olímpic i amb el Nàpols, l’equip més important del sud del país, com a visitant. És un partit molt important ja que els dos equips es juguen el poder ser o no en les competicions europees la temporada vinent i, finalment, la Lazio aconsegueix la victòria. Si bé el resultat del partit ens importa més aviat poc, la forma de celebrar-la si que és rellevant. El defensa Stefan Radu (Romania, 1986) decideix saludar a la Curva Nord lazial, lloc on es situen els ultres de la Lazio, de la manera que em descrit abans. Hores després, el club fa un comunicat on nega la relació entre la celebració del seu jugador i la política i, amb això, tema tancat fins el proper cap de setmana. “El gest de Radu després de la victòria contra el Nàpols de cap manera fa apologia del feixisme (…) el jugador estava celebrant la victòria i és un gest d’alegria”, diuen. Amb aquesta explicació n’hi ha prou, no fa falta dir res més. No hi ha cap multa ni cap advertiment públic i gairebé ningú es posa les mans al cap a Itàlia, sembla que tot és normal. De fet, la crònica del partit del diari esportiu més important, La Gazzeta dello Sport, ni anomena l’episodi i la cosa no canvia entre els diaris generalistes.

Tothom dóna per fet que en alguns casos hi ha una relació estreta entre la part radical de les aficions dels equips, els clubs, certs jugadors i ideologies feixistes. Christian Abbiati, el porter de l’històric AC Milan, ha reconegut públicament que és feixista: “no tinc vergonya de proclamar les meves creences polítiques. Comparteixo els ideals del feixisme com la pàtria i els valors de la religió catòlica”, va declarar orgullós al The Guardian. No és un cas esporàdic.

 Punt i a part, però, mereix el cas de la Lazio de Roma. El periodista del diari El País Enric González descriu aquest fenomen com “l’altra cara del Lazio” al seu llibre Històries del Calcio, i la a seva història es remunta, com no, a Mussolini. Il ducce va mostrar la seva simpatia pel club fent-se soci el 1929 i pagant, ni més ni menys, que 1000 lires tal i com explica aquest article de Jordi Quixano. Ja han passat molts anys des del 29 i la tradició de reviure Mussolini i la seva ideologia a l’estadi de la Lazio s’ha allargat en el temps de la mà de personatges com Giorgio Chinaglia. Nascut a Carrara el 1947, és considerat com un dels millors jugadors de la història del club. Mort recentment – l’afició li va retre homenatge en el partit del qual parlàvem al principi – serà recordat pels seus gols i les seves accions fora del camp. Chinaglia formava part de l’anomenat “equip dels pistolers” que va guanyar la lliga l’any 1974, quan era normal portar pistoles al vestuari i abraçar la ideologia feixista, com recorda González al seu llibre. De fet, pel periodista aquell equip “estableix l’equació que identifica la Lazio amb el feixisme”. El resultat és l’assetjament continu contra jugadors de color, ja siguin rivals o del propi equip, càntics parafrasejant discursos de Mussolini o pancartes fetes pels Irriducibilli, facció radical dels aficionats de la Lazio, on es poden llegir frases com “Auschwitz es la vostra pàtria; els forns, les vostres cases”. El símbol recent de l’estreta relació entre el feixisme i la Lazio té nom i cognoms: Paolo Di Canio. L’intrèpid davanter retirat al 2008 va fundar els Irriducibilli i els seus crits i celebracions feixistes encara es recorden a Roma.

De l’estadi al carrer 

El fet que aquestes actuacions no estiguin denunciades, ni repudiades pel propi club i que, a més a més, els mitjans de comunicació no mostrin els seu rebuig complet i unànime cap a aquestes accions contribueix a un dels fenòmens que es van estenent a poc a poc per Europa durant els últims temps: la normalització de l’extrema dreta. El feixisme als camps de futbol italià és un fenomen sense control polític i la capacitat dels esportistes, sobretot dels futbolistes, d’actuar com a model a seguir per joves i no tan joves és una qüestió innegable. La manca de control i actuació sobre els missatges que emet el futbol sobre la societat és un problema. Evidentment, no tot romà amant del futbol voldrà actuar com Radu, Di Canio o Chinaglia, però és cert que a Itàlia, aquests comportaments, contribueixen a la normalització social de l’extrema dreta.

De fet, l’extrema dreta a Itàlia guanya terreny a marxes forçades. A les últimes eleccions abans de l’època Monti, el partit xenòfob, la Lliga Nord, va ser l’únic partit que va créixer en nombre de vots i, no només això, el partit que va acabar governant, el de Silvio Berlusconi, va pactar amb ells per aconseguir el poder. A més a més, el partit ha adquirit un rol encara més important en el context polític de cert caos que viu Itàlia. Recentment, la Lliga Nord ha estat protagonista de casos de corrupció que han afectat dirigents històrics, tot i que encara és massa d’hora per avaluar els efectes d’aquesta situació i la possible pèrdua de credibilitat sobre l’electorat transalpí.

No hay comentarios:

Publicar un comentario